Estris per músics-1

Sabeu què és això?

És un preciòs estoig per guardar le pues, obra de la Lu i el Blai, dues persones que no paren de barrinar.
Ah! i també ho fan en pell. 

Cors de drap- 3

Es veu que el problema potser hi era des que va néixer, encara que en cap moment no s’havia manifestat, tot i que la vida l'havia posat a prova fent-ho treballar de valent.  Ara, el dia que ho va fer, el dia que va sortir a la llum, però, a tots ens va semblar que havia arribat la fi del món.  Jo no hi era, m’ho van explicar, i en el fons m’alegro de no haver-hi estat, perquè no hagués sabut actuar.  Aleshores, tot de cop, una negror densa —i coneguda, per cert— se’ns va venir a sobre.  

Tots coincidíem en que no era just que això passés, per més que pogués semblar justificat, però ara, coses de la vida, figura que n’hem d’estar agraïts.  Havia sigut una advertència i no tothom tenia l'honor de ser advertit: tempus fugit, carpe diem, etc. 

 

De seguida, un cardiòleg patagònic i competent —i segons diuen, encantador— es va posar mans a l’obra i, en pocs dies, va trobar la solució.  Va obrir la caixa dels trons, va netejar tot de fum d’anys i panys que havia quedat enganxat a les parets i hi va connectar una pila (alcalina o de botó, això no ho sé).  L'experimentat cardiòleg, però, va quedar sorprès i meravellat per l'aspecte d'aquell cor, encara que d'això no en va dir res als seus informes.  Es veu que mai havia tingut entre mans un de tan gran i lluent, es veu que semblava fet d'or pur.

   

Ara, quan estem tots i fem silenci, sentim dringar el pit del Xavier, com si allà dins fessin festa major.  És una mica biònic, ell, i per a ell li faig fer un cor daurat i mecanitzat que en quant tingui una fotografia us el ensenyaré.  

Cors de drap-2

Tinc l’honor de tenir per bona amiga la Directora General de l’Univers.

No sé ben bé la raó, però el cert és que el càrrec li va caure al damunt de molt joveneta, sense demanar-ho, i ella el va acceptar, no tant amb resignació sinó per sentit de la responsabilitat.  Al cap dels anys, la seva posició li ha comportat infinitat de moments dolços i lluminosos, sí, però també alguns de molt amargs i molta feina.  

La meva amiga no oblida mai res, té una memòria prodigiosa.  Això em beneficia, és clar, perquè m’agrada escoltar les coses que m’explica, encara que, ben pensat, també podria ser perquè, com a Directora General de l’Univers, s’implica absolutament i amb passió amb tot el que passa al seu domini.  A més, això ho sé de bona tinta, està obligada a fer inventari sovint i tenir els records ben endreçats.

A vegades, veig a la meva amiga molt cansada, la responsabilitat li pesa cada dia més.  No és una cosa fàcil, fer de Directora General de l’Univers, i no sempre és agraïda, però dimitir del càrrec tampoc és senzill i més si li has dedicat tota la vida.  Evidentment, no parlo de l’Univers de les estrelles i les galàxies, aquests n’és un de més petit, però no per això menys complex.  Està format per tot de persones —i bestioles— que girem amb òrbites desiguals i incomplertes i que ella s'encarrega de posar-nos en sintonia. 

  

La meva amiga es diu Roser, el seu és l’Univers Amor’, i per a ella vaig fer aquest cor de drap.  

Els cors pioners

Sembla mentida que hagi passat tant temps, però sí, deu fer ja ben bé tretze o catorze anys dels meus primers cors de drap.
I dic els meus primers perquè en van ser dos d'iguals, com a símbol d'una preciosa amistat, tots dos de floretes blanques sobre fons vermell. L'un era per la meva filla petita i l'altre per la seva millor amiga, la Marina.
Fa un temps, la Marina va marxar a viure fora de la ciutat, en una casa preciosa al mig d'un bosc esplèndid. No fa gaire la vam visitar i imagineu-vos l'alegria que em va fer veure, damunt del seu llit, el seu cor de floretes.
A casa també conservem el de la meva filla, però ens ha sortit una mica tarambana.
M'explicaré. Aquesta primavera, els de Barnamob van organitzar una macro guerra de coixins, i allà el vam trobar, en mans del Manolo, amic de l'altra filla meva, disposat a esbatussar al primer que trobés. A la foto hi surt. L'aventura el va deixar del tot baldat i encara el tenim en recuperació. Aquí el podeu veure, necessita farcit nou i uns quants punts de sutura, però res d'importància. En compensació, curiosament, ens va portar a casa un coixí de la Hanna Montana que s'havia perdut enmig de la batusa, ves per on.